A COR FANTASMA, 2021

Instal·lació a la galeria àngels barcelona

A cura de Margot Cuevas

Barcelona

 

PM_AB_MP_DSC_2130 còpia.jpg
PM_AB_MP_DSC_2165.jpg
PM_AB_MP_DSC_2170.jpg
PM_AB_MP_DSC_2178.jpg
PM_AB_MP_DSC_2125_1.jpg
PM_AB_MP_DSC_2157.jpg
PM_AB_MP_DSC_2176.jpg
PM_AB_MP_DSC_2184.jpg
PM_AB_MP_DSC_2185.jpg
PM_AB_MP_DSC_2148.jpg
PM_AB_MP_DSC_2158.jpg

Fotografies de Pol Masip

A cor fantasma fa referència a un estat d’obertura en relació amb el ciment, un material que habitualment se’ns presenta com opac i tancat en si mateix. El fantasma és allò que apareix, que es fa visible, és un aconteixement que es materialitza, com aquestes peces de morter de ciment que esdevenen del fregament del cos amb l’entorn. Si en construcció el morter s’utilitza per unir elements constructius entre si, com maons en un mur, en aquest cas segueix complint aquesta funció: les peces de morter són la unió entre una acció passada i un medi concret que ja no hi és. D’aquesta manera, visibilitzen el fregament entre el moviment del cos i el material, com una crosta a la pell després d’una caiguda. 

 

               (

                                                                      )(             

                               

                                                                                               (  )                                                                                                                                                                                                                                                                                       {                                                                                 

                                                                                                                                                  /

 

Aquest és un conjunt escultòric que emana d’un mateix lloc originari, una muntanya de sorra que només podem entreveure per les restes constituents de les peces. Tota muntanya és fundacional: inici i final, cercle tancat, latència i possibilitat. 

 

En aquesta formació primera tot el cos s’hi esfondra, crea una cavitat que acull en si el contacte amb la superfície i l’absorbeix dintre seu. Motlle i emmotllat, còpia i copiat, escultura i escultora; es perden els límits i només el gest és el vincle. Introduir moviment i vitalitat al treball matèric té conseqüències immediates: s’entra en relació amb l’entorn a partir d’un procés capaç de generar potencialitats i presència. Fins i tot del que ja no hi és. Partim de quelcom que ha quedat ocult, que ja no pertany al regne de la visibilitat; però cal que l’ocultació es vegi, que el gest esdevingui manifest, però no necessàriament forma. 

 

                               Moviment intersticial. 

 

                                                                                                 Procés circular.

 

Aquesta és la paradoxa que ha iniciat el procés de treball: com fixar el moviment corpori, el gest i el procés mental en un material en concret, el ciment. Aquest material és conegut per la seva opacitat, pel seu tractament en un sol gest, sec i estructural. Alhora, pot assolir qualsevol forma, qualsevol aspecte i pot adaptar-se a les necessitats que se li demanen. En aquesta investigació escultòrica, el ciment entra en un procés d’obertura, de vessament, com si unes aigües prenguessin la forma de la força que les comprimeix. La humitat manté les peces obertes i poroses. En aquesta obertura queden desdoblades i tan sols poden apuntar cap a aquest exterior que les conforma i les retorna a si mateixes. Em refereixo al fregament que les origina i la superfície que perdura, una crosta que resulta del contacte entre l’exterior i l’interior, entre la formació de sorra i el cos de la Mònica. Així doncs, el procés esdevé un acte d’imitació: material i escultora interpreten les característiques de l’altre en el frec del contacte. Una en la pell de l’altre. D’aquesta manera, aquest conjunt escultòric està concebut com un conglomerat de relacions, una concatenació de moviments fantasmes, fins i tot de sensacions, que no s’ha d’entendre com una acumulació de masses o d’enllaços mecànics. 

 

Quedem descentrades.

                                                                                                                         

                                                                                                  El contacte és la distància. 

 

Ferir: generar una obertura de no pertinença, una obertura esmorteïda, acariciada, fregada per la mateixa potència que ha produït la fricció i l’ha feta crosta. El desplaçament del cos sencer frega i es fon amb el morter que l’acull. Les peces no conserven així una imatge i els títols projecten els moviments evitant el llenguatge; arrosseguen amb si tot el que han travessat. Són un fantasma que entra en un altre fantasma, i es dissolen en un entrellaç.

 

                                                                       Com un nus i un petó:

 

                                                                                                                                                       cercle tancat.

Margot Cuevas

7. A cor fantasma.jpg