© ​all rights reserved

OCUPACIONS MENTALS, 2013-2015

L’espai abstracte és infinit i il·limitat, obert, variable i buit. És homogeni i impertorbable, les seves regles són exactes però no té una imatge definitiva, així que es pot recrear cada vegada que és pensat, projectat, imaginat. L’espai físic i quotidià en el qual visc, en canvi, és tot el contrari: imprevisible, canviant, incontrolable i definitiu*. Per tal d’apropiar-me de l’entorn que m’envolta, per tal d’entendre’l i habitar-lo d’una manera pròpia, utilitzo el dibuix. En els dibuixos, cada cub és en potència una habitació. Quan un cub s’ocupa mentalment, al marge del cos, es converteix en una habitació a mig camí entre l’espai abstracte i l’espai físic, de manera que les regles de cada un dels espais desapareixen. És així com penso la manera com em relaciono en i amb l’espai, i com aquest em dóna forma.

*Durán, Maria Àngels, Paisajes del cuerpo. A Nogué, Joan (ed.), "La construcción social del paisaje". Madrid: Editorial Biblioteca Nueva. Colección Paisaje y Teoría, 2016. Pàg. 28